La música que estimem també té nom de dona

Què fàcil és pensar en compositors de bandes sonores: ràpidament ens venen noms al cap com ara Hans Zimmer, Danny Elfman, John Powell, Koji Kondo, Nobuo Uematsu, Hiroyuki Sawano… Són referents indiscutibles, autors d'algunes de les músiques més icòniques del cinema i els videojocs contemporanis; formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Però si ampliem una mica la mirada, ens adonem que moltes de les composicions que han definit la sonoritat de la nostra generació tenen autoria femenina. Músiques que hem escoltat durant anys, que hem taral·lejat, que ens han emocionat a la pantalla gran o davant d'una consola.

El relat cultural, sovint, simplifica. Associa una obra a un únic nom, a una figura més visible: el director, el productor o el compositor més mediàtic. I en aquest procés, altres noms queden en un segon pla, malgrat haver estat igualment determinants en la construcció d'aquest univers sonor.

Avui poso el focus en compositores que, amb la seva obra, m'han emocionat i, per què no dir-ho, inspirat i influenciat com a músic. No com un exercici de quota o de correcció, sino com un exercici de consciència i d'escolta. Perquè entendre qui ha construit la música que estimem també forma part d'entendre la música mateixa.

Yoko Shimomura

Obra destacada
- Street Fighter II
- Kingdom Hearts
- Final Fantasy XV

Sonoritat
Melodia lírica potent, sensibilitat clàssica i una èpica emocional continguda. Shimomura té una capacitat extraordinària per construir temes memorables que combinen la claredat melòdica de la tradició clàssica amb l'energia del llenguatge musical del videojoc.

En les seves composicions és habitual trobar estructures molt clares, motius melòdics molt cantables i una escriptura pianística que revela la seva formació clàssica. Molts dels seus temes funcionen gairebé com a petites peces de concert, capaces de sostenir-se fins i tot fora del propi videojoc.

Reflexió
Durant anys, quan es parlava de grans compositors japonesos de videojocs, el focus es posava gairebé sempre en noms com Nobuo Uematsu (Final Fantasy) o Koji Kondo (Super Mario Bros). Tanmateix, Shimomura ha estat igualment determinant en l'evolució emocional del JRPG modern.

El seu treball a Kingdom Hearts, per exemple, demostra una sensibilitat melòdica molt particular, capaç de moure's entre la delicadesa íntima i l'èpica emocional sense perdre mai la claredat temàtica.

I molt abans d'això, ja havia marcat una fita amb la música de Street Fighter II. No només va compondre alguns dels temes més reconeguts de la història del videojoc —com l'icònic tema de Guile— sinó que a més va gravar personalment moltes de les veus i crits dels personatges.

Yuki Kajiura

Obra destacada:
- Kimetsu No Yaiba
- Sword Art Online
- Puella Magi Madoka Magica
- Tsubasa Chronicle
- Fate/Zero
- Xenosaga III

Sonoritat
Cors eteris, textures ritualístiques i harmonies modals fosques. Un dels senyals d'identitat de Kajiura és el seu ús del cor com a element central de la narrativa musical. Per a les lletres, utilitza el Kajiurago, un idioma inventat, amb la finalitat de reforçar el caràcter místic i ceremonial de la seva música. D'aquesta manera pot tractar les veus de la forma més semblant a un instrument, triant els sons que afavoreixin més cada melodia.

Les seves composicions combinen elements electrònics amb orquestració simfònica i cors, creant una atmosfera molt reconeixible que es mou entre l'èpica i l'espiritualitat.

Reflexió
Moltes vegades s'associa l'auge de la música coral èpica contemporània a compositors del cinema occidental com Zimmer o Williams; tanmateix, l'univers coral experimental que trobem en gran part de l'anime modern té molt a veure amb el llenguatge musical desenvolupat per Kajiura. La seva manera d'utilitzar la veu com a textura narrativa, més que com a simple acompanyament, ha definit la identitat sonora de moltes produccions.

Yoko Kanno

Obra destacada
- Cowboy Bebop
- Ghost in the Shell: Stand Alone Complex
- Macross Plus

Sonoritat
Eclecticisme radical. Jazz, electrònica, rock, música orquestral, pop experimental… tot conviu amb naturalitat en la seva obra.

Kanno té una capacitat extraordinària per moure's entre estils aparentment incompatibles sense perdre la coherència narrativa. Cada projecte que aborda sembla convertir-se en un petit laboratori sonor.

Reflexió
Shinichirō Watanabe, director de Cowboy Bebop, és molt més conegut fora del cercle musical. Malgrat això, la identitat sonora de la sèrie, un univers que barreja jazz, blues, funk i electrònica futurista, és inseparable del treball de Kanno. La seva música no només acompanya la història: defineix el to emocional del món que veiem en pantalla. En el seu cas, la banda sonora no és un complement, sinó una part estructural del llenguatge de la sèrie.

Lisa Gerrard

Obra destacada
- Gladiator (amb Hans Zimmer)
- The Insider
- Dead Can Dance

Sonoritat
Té una veu etèria i una espiritualitat profunda que connecta amb tradicions musicals ancestrals.

Gerrard és coneguda pel seu treball vocal amb el grup Dead Can Dance, però la seva aportació al món del cinema ha estat igualment influent. La seva veu, que també canta en un idioma inventat, s'ha convertit en una de les textures més recognoscibles del cinema èpic contemporani.

Reflexió
La banda sonora de Gladiator s'associa gairebé automàticament a Hans Zimmer. I amb raó: la seva signatura musical hi és clarament present. Però la dimensió emocional de la música, la sensació d'espiritualitat, de melancolia i de trascendència, està profundament marcada per la veu i la sensibilitat compositiva de Gerrard. És un exemple molt clar de com el relat mediàtic tendeix a simplificar l'autoria d'una obra complexa.

Conclusió

Hi ha moltes altres compositores que han construït el paisatge sonor de l'audiovisual contemporani: Hildur Guðnadóttir (Joker, Chernobyl), Pinar Toprak (Capitana Marvel), Natalie Holt (Loki, Obi-Wan Kenobi), Sarah Schachner (Assassin's Creed Origins), Jessica Curry (Everybody's Gone to the Rapture, Dear Esther), Michiru Oshima (Fullmetal Alchemist), Michiru Yamane (Castlevania: Symphony of the Night, Suikoden), Lena Raine (Celeste, Minecraft), Laura Shigihara (Plants vs. Zombies), entre moltes altres.

La qüestió no és substituir uns noms per uns altres ni construir un nou cànon. La qüestió és escoltar amb més atenció.

Durant dècades hem après a identificar certes músiques amb certs noms. Però quan comencem a mirar amb més detall, descobrim que la història de la música audiovisual és molt més rica, complexa i coral del que solem imaginar.

Com a músic, i com a oient, reconèixer aquestes influències també és una forma d'entendre millor d'on ve el que fem. Perquè la música que ens emociona no només es compon: també s'hereta. I moltes vegades, aquesta herència té nom de dona.